–
de Wu Ming 1, 2 d’octubre de 2017 (traducció a càrrec d’Altramemoria)
Barcelona resisteix de nou, en massa, a una violència policial, militar, d’arrel clarament franquista i amb explícits elements de feixisme. D’aquesta manera la ciutat torna a ésser, com fa 80 anys, central per al destí d’Europa. Barcelona ens reclama a crits i ens demana que prenguem partit.
Faig constar això abans de i prescindint de qualsevol avaluació sobre el referèndum de l’1 d’octubre, sobre tàctiques i estratègies de l’independentisme català, etc. Primerens posicionem contra la violència d’estat que només en el dia d’ahir va deixar pels carrers quasi un miler de ferits, després parlarem de la resta. Em limito a destacar que l’independentisme català té precises raons històriques i té al seu interior rellevants forces internacionalistes, antifeixistes, antiracistes, que ja han rebutjat més vegades la solidaritat interessada dels nostres Salvini, i llavors –més enllà de les legítimes perplexitats- no mereixen impròpies comparacions amb les misèries de casa nostra.
Ironies de la sort: més o menys al mateix temps que la Guardia Civil començava a entrar als centres de votació, als quioscs italians arribava el Corriere della Sera amb una entrevista al ministre d’interior Marco Minniti.
Minniti tot just retornava de la festa de Fratelli d’Italia, on venia de fer-se l’interessant tot recordant haver treballat a l’escriptori de Mussolini i Italo Balbo, lloant -a més- un conegut lema masclista d’aquest últim.
A l’entrevista, es podia i es pot llegir aquest intercanvi de declaracions (el subratllat és meu):
«Vostè ve d’una família de dretes?
Vinc d’una família de militars. El meu pare va tenir vuit germans: els nou van ser militars.Van lluitar a la Segona guerra mundial?
Molts sí. A l’aeronàutica el meu pare va servir la pàtria de totes les maneres i a tots el llocs on va poder fer-ho: Dodecanes, Espanya, Àfrica septentrional, Rússia; i, després del 8 de setembre, amb els Aliats. El meu tiet estava amb els “diavoli rossi”, la patrulla acrobàtica.»
Deixem, per al moment, la resta d’invasions i guerres colonials enumerades amb orgull per Minniti Jr., i ens centrem en Espanya.
Minniti, feliç com un gínjol, amb bona companyia (amb la diputada d’extrema dreta Giorgia Meloni)
A quina pàtria servien els aviadors feixistes que – en missió clandestina, sense números de reconeixement als avions –van obrir el pas a la massacre franquista, efectuant bombardeigs de saturació sobre les ciutats republicanes, Barcelona en primera instància, i exterminant milers de civils?
A Catalunya no tenen cap mena de dubte: aquells bombardeigs van ser crims de guerra i aquells aviadors italians eren criminals de guerra. De fet, la justícia catalana l’any 2013 va acceptar una querella presentada per dues víctimes i l’associació Altraitàlia i vol processar-los. El Tribunal de Barcelona va declarar que aquelles missions van ser
«[actos] indiscriminados contra civiles y que tenían por objeto únicamente bombardear barrios altamente poblados de la ciudad de Barcelona […] sirviendo así como laboratorio de pruebas para futuros bombardeos civiles -, lo que supone la comisión de crímenes en masa castigados por la ley, por cualquier ley, en todo tiempo y lugar; en concreto estaban prohibidos por la entonces vigente Convención de la Haya, que por su naturaleza de lesa humanidad y crímenes de guerra no están prescritos[…]»
Sobre com va quedar la ciutat, us convidem a veure l’exposició que està circulant ara a Itàlia, Catalogna bombardata i el projecte on-line: Barcelona, 800 dies sota les bombes.
No és la primera vegada que un ministre del Partito Democratico exalta aquells aviadors. El 5 de març de 2014 la ministra de defensa Roberta Pinotti va publicar a les xarxes socials aquest missatge:
«Moltes felicitats a l’aviador pluricondecorat Luigi Gnecchi, generació 1914, cent anys portats amb envejable energia».
Pinotti i l’expresident Napolitano.
En sintonia a les felicitacions de Pinotti, el general Pasquale Preziosa (cap d’estat major de l’Aeronautica Militare) va definir Gnecchi com a portador de «valors als quals cal seguir admirant de cara als compromisos d’avui i els desafiaments de demà».
Gnecchi – que va morir el novembre de 2016 – havia bombardejat Espanya i, juntament amb els camarades nazis, Anglaterra.
Caldria també fer esment al que està passant a Fidenza, on l’ajuntament, amb majoria del PD, acaba de dedicar un nou monument a l’aviador feixista que va col·laborar amb la república de Salò, Luigi Gorrini.
Sobre el com i el perquè de la fascinació generada pels aviadors negres en els aspirants a ser el Partit de la Nació (més enllà dels vincles familiars d’un o altre representant del partit), us remeto a l’enquesta CasaP(oun)D en particular al paràgraf «Appunti sugli ultimi vent’anni e passa». Aquí, volent ser breu, el judici definitiu el va expressar un altre aviador, Porco Rosso:
–
Quan observem i pretenem comentar allò que està passant aquests dies a Catalunya, hauríem de tenir present el nostre passat, i preguntar-nos fins a quin punt el no haver fet front a aquests antecedents està condicionant la nostra mirada.
A Itàlia es fa servir la paraula «horror» quan es recorda el bombardeig de Guernica per l’aviació nazi (sense saber que Itàlia també hi va participar).Pablo Picasso va dedicar el seu quadre més famósa aquest episodi. Si l’hagués dedicat a un dels bombardeigs – no menys esgarrifosos – provocats per l’aviació feixista italiana, potser Itàlia hauria envoltat de silenci o d’oblit la seva acció, o n’hauria parlat fent mil distincions.
La ideologia burgesa italiana, que ha tingut amb el feixisme la seva síntesi més cohesionada i weaponizedés en bona part fundada sobre el victimisme ergo en la nostra autorepresentació no podem ser els botxins .
Fa pocs dies ho va dir de forma ben clara sempre al Corriere Antonio Ferrari:
«Itàlia no és ni serà mai un botxí.»
Ferrari ho va escriure com a conclusió d’un article, ple de falsos històrics ridículs, com per exemple aquest:
«les lleis racials van ser aconsellades i impulsades per Hitler, i en realitat Mussolini s’hi va adaptar no sense mals de panxa».
És una coneguda mentida. Només cal llegir un dels testimonis més coneguts sobre el tema, el de Galeazzo Ciano que al seu diari escriu:
«4 de SETEMBRE (1938). El Duce està molt determinat contra els jueus. Em parla de les mesures que vol fer acceptar al proper Gran Consiglio i que constituiran, dins del seu conjunt, la Carta de la Raça. En realitat ja l’ha redactada. El Gran Consiglio només haurà d’acceptar-la amb la seva deliberació […]
5 de SETEMBRE. Borelli em diu que a Milà hi ha un clima de tensió. Les mesures antisemites i demogràfiques han afectat massa gent per poder ser populars. Però el Duce, quan ho creu necessari, té el valor de desafiar la impopularitat, i acaba per tenir raó […]
6 d’OCTUBRE […] El Duce, a les pauses [del Gran Consiglio], em diu: “les discriminacions no compten. Cal visibilitzar el problema. Ara l’antisemitisme està injectat a la sang dels italians. Continuarà circulant i creixent tot sol. Després, encara que aquesta nit sigui conciliador, seré duríssim a l’hora de preparar les lleis.”»
I podria continuar.
Un encertat comentari sobre l’article de Ferrari el va escriure l’historiador Gadi Luzzatto Voghera i es pot llegira la pàgina Moked.
El Corriere: 80 anys de «mal de panxa».
L’italià no pot ésser botxí. Per allunyar-lo d’aquest rol, no només nega l’evidència –quan hi és – sinó que fins i tot li dóna la volta, com va passar ambla foto dels afusellats de Dane el més conegut i recorrent fals historiogràfic sobre les foibe.
Més o menys de forma coetània a l’article de Ferrari, es va publicar a La Stampafirmat per Andrea Cionci un vergonyós enaltiment de l’associació A.R.I.D.O., fundada a Bolonya pel metge Daniele Moretto.
L’article despolititzava l’A.R.I.D.O. i la presentava – entre l’exotisme i l’angelisme – com una entitat que es dedica a la misericòrdia, compromesa en donar una justa sepultura al «nostres caiguts», «impulsora d’una gran obra de documentació, però sobre tot de pietat».
Per ser breus i clars, A.R.I.D.O. és una congregació d’apologetes del colonialisme feixista.
De fet només cal fer una ràpida ullada al seu perfil social per trobar els seus membres d’excursió, imagineu on?
«Amb motiu de la fundació d’A.R.I.D.O., organitzem el 10-11 de desembre una excursió a Rocca delle Caminate, villa Carpena, Predappio [on nasqué Benito Mussolini, N.d.R.]…»
Aquest són els exemples més recents i cridaners. La classe política i els mitjans d’informació mainstream italians es recreen cada vegada més en una salsa revisionista, revengista, nacionalista, neocolonialista.
No parlo dels polítics explícitament feixistes, ni dels diaris intencionalment orientats com Libero, Il Giornale o La Verità sinó d’una alineació política transversal que comparteixen els principals partits polítics i els diaris presumptament «de centre», els mitjans d’informació de la burgesia «liberal»: il Corriere della Sera, La Stampa… Fa pocs dies a les pàgines del Corriere es proposava sense eufemismes un nou colonialisme disfressat rere l’amagatall de l’adjectiu «solidari».
Això mentre a les tertúlies televisives i radiofòniques, i naturalment a la carnisseria de les xarxes socials, estem assistint a un espectacle xenòfob i racista cada vegada més immund, que s’alimenta de la falta de «decolonització del pensament». Decolonització urgent i necessària ara més que mai, perquècom ha escrit recentment l’historiador Gabriele Proglio:
«La decolonització del pensament […] interessa tant al passat, i a l’estudi històric de les mutacions de la memòria relativa a l’ultramar, com al present, o sigui, a l’imaginari xenòfob, islamòfob, racista i sexista que recupera, de manera incessant, les imatges d’aquell arxiu que està encara en funcionament inventant sempre nous enemics, interns i externs.»
Per això el treball d’entitats com Nicoletta Bourbaki – que desmunta els falsos històrics sobre la Resistència i el feixisme – i Resistenze in Cirenaica – que analitza la mala memòria i els nusos no resolts del colonialisme italià – resulten més necessaris que mai.
Aquesta llarga presentació d’infàmies històrico-político-periodístiques serveix també de llarg preàmbul al que estic per assenyalar.
El 2016, aquí a GiapNicoletta Bourbaki i Lorenzo Filipaz van reconstruir (en dos capítols: 1 – 2) la gènesi d’un dels falsos històrics més absurds quant a la violència dels partigiani, el del Bus de la Lum, una cova càrstica a la muntanya del Cansiglio, entre Alto Veneto i Friuli.
El fals històric del Bus de la Lum és crucial per entendre una gènesi més àmplia: el naixement de la moderna “foibologia”.
La storia della storia dels (inexistens) «infoibati nel Bus de la Lum» ens remet directament al rol que va tenir la X Mas en l’establiment de les premisses d’una narració altament tòxica, successivament regenerada i recodificada durant els anys noranta per alguns personatges de l’entorn feixista, un tal Marco Pirina en primera instància .
Alpinismo Bourbaki
Fa unes setmanes, els membres de dos col·lectius de la Wu Ming Foundation Alpinismo Molotov i Nicoletta Bourbaki, es van reunir per anar al Bus de la Lum. Ho van fer a la vigília d’una commemoració neofeixista. Al dia següent van pujar a la Cima Manera, també dita Monte Cavallo. Junts, van escriure un utilíssim informe que es pot llegir ara al blog d’Alpinismo Molotov. Es titula Dall’abisso alla vetta: come Alpinismo Molotov incontrò Nicoletta Bourbaki al Bus del la Lum. Bona lectura.
–
