Hi ha Wu Ming, que és un col·lectiu d’escriptors nascut el 2000, i després hi ha la Wu Ming Foundation, que és un subjecte multiforme, més extens i ramificat.
Anomenem «Wu Ming Foundation» una lliure federació de col·lectius, grups d’investigació, laboratoris, projectes artístics, culturals i polítics. Camins oberts des d’aquest blog, sovint nascuts de debats al voltant dels nostres llibres.
Però, anem a pams.
1.- La banda d’escriptors i el blog
Som els autors de Q, 54 i d’altres novel·les històriques, forma d’expressió que hem practicat durant molts anys, fins que decidírem anar més enllà per tal d’usar la història d’altres maneres. L’última novel·la històrica d’aquesta seqüència iniciada els anys ’90 ha estat L’Armata dei Sonnambuli [L’exèrcit dels somnàmbuls] (2014) i ja s’hi anunciaven canvis. Ara, traiem profit de tot allò que vàrem aprendre explorant aquest gènere i forçant-ne les convencions, i ens dediquem a nous experiments.
En diverses etapes de la seva història, la banda ha comptat amb quatre, cinc, i altre cop quatre membres. Des del 2015 som un trio, tot i que com a solistes signem «Wu Ming 1», «Wu Ming 2» i «Wu Ming 4», en progressió geomètrica. La numeració segueix l’ordre alfabètic dels nostres cognoms: (Roberto) Bui, (Giovanni) Cattabriga i (Federico) Guglielmi.
Com veieu, els nostres llinatges no són secrets. Simplement, en la nostra activitat literària i cultural—com molts altres abans que nosaltres—usem noms artístics.
Vo Nguyen Giap
En aquesta pàgina donem compte de la nostra evolució des dels inicis de la primera dècada del segle XXI. Evolució indissociable d’aquest blog, el qual vam inaugurar l’abril del 2010.
Giap pren el seu nom del butlletí que durant els deu anys anteriors havíem enviat per correu-e i que va arribar a tenir fins a 12.000 inscrits. El butlletí, al seu torn, per motius que serien massa complicats d’explicar aquí (Era una al·legoria molt complexa), prenia el nom del general vietnamita Vo Nguyen Giap (1911–2013).
Amb els anys, el blog s’ha anat transformant en un veritable laboratori de recerca, escrits plurals i d’investigació, que dia a dia van influint i plasmant-se en la nostra feina.
2.- Objectes narratius no identificats
Ja fa anys que explorem els territoris de les narracions híbrides, de la no-ficció escrita amb tècniques literàries, vorejant la investigació, la literatura de viatges, la història, la intervenció crítica sobre l’ambient i el paisatge, la recerca sobre els no dits de la Itàlia postcolonial.
El nostre primer experiment d’“objecte narratiu no identificat” va ser Asce di guerra [Destrals de guerra], escrit amb Vitaliano Ravagli i publicat el 2000. La insatisfacció pel resultat va endegar una reflexió autocrítica que ha durat anys, i que ens va empènyer a posar en marxa altres projectes.
 |  |  |  |  |  |
–
A aquesta línia de treball, en la qual participen sobretot Wu Ming 1 i Wu Ming 2, pertanyen:
■ el “Ciclo dei Sentieri” (Cicle de les senderes), projecte de tetralogia que compta de moment amb dos títols: Il sentiero degli dei [La sendera dels déus] (2010) i Il sentiero luminoso [La sendera lluminosa] (2016);
■ el díptic postcolonial format per Timira (2012) i Point Lenana (2013);
■ el reportatge narratiu-geogràfic Cent’anni a Nordest [Cent anys al nord-est] (2015);
■ La novel·la d’investigació Un viaggio che non promettiamo breve. 25 anni di lotte No Tav in Val di Susa [Un viatge que no prometem breu. 25 anys de lluites No TAV a la Vall de Susa] (2016).
Fes clic en les portades per llegir els apunts dedicats a cada llibre.
Durant una presentació de Point Lenana, el crític i editor Tommaso De Lorenzis va descriure de manera prou eficaç aquest camp d’experimentacions:
«Varietat en les persones de la narració (primeres del singular i del plural, segona, tercera), varietat en els registres i en les tipologies de la prosa, multiplicitat en les històries administrades per una precisa direcció narrativa, modalitat específica de sortida del gènere biogràfic, eventuals camins que s’obren contínuament i condueixen a altres llibres escrits o per escriure […] Llibres escrits a quatre mans, ús de materials diversos, hibridació assagisticonarrativa, ruptura de la línia del temps i molt més encara. A còpia de parlar d’“objectes narratius no identificats”, de llegir-los, comparar-los, “desmuntar-los” per comprendre’n millor els mecanismes, escriure’ls quan era possible, crec que ha emergit una sapiència pràctica precisa […] Per tant, sí: són identificables i, potser, identificats. Tenim radars que ens permeten detectar-los i instruments eficaços per analitzar-los. Pot ser que abans no fos així. Avui, em sembla que sí. Crec que en llibres d’aquesta mena aquesta forma de raonament col·lectiu és gairebé una implicació. Com si cada vegada s’avancés com a mínim un metre respecte d’allò que hi havia abans.»
Són llibres que neixen fora de les gàbies i, per a nosaltres, l’ideal seria que romanguessin extroflexes, centrífugs, plens de crides al món de veus i textualitats diverses que els ha engendrat. Món que després respon als llibres de les maneres que aviat veurem.
3.- Tolkien, la literatura fantàstica i la «juvenil»
Mentre, ens hem dedicat a la literatura fantàstica, als mites i a la literatura juvenil amb obres narratives com Cantalamappa [Cantamapes: Atles subversiu de llocs i històries curioses, Sembra Llibres, València, 2017, http://sembrallibres.com/llibres/cantamapes/] (2015), Il ritorno dei Cantalamappa [El retorn de Cantamapes] (2016) i Il piccolo regno [El petit regne] (2016), amb assajos com L’eroe imperfetto [L’eroi imperfecte] (2010) i Difendere la Terra di Mezzo [Defensar la Terra Mitjana] (2013), així com amb l’edició del text de J. R. R. Tolkien Il ritorno di Beorhtnoth figlio di Beorhthelm [El retorn de Beorhtnoth fill de Beorhthelm] (2011). Fes clic sobre les portades per llegir els apunts dedicats a cada llibre.
 |  |  |  |  |  |
–
Aquesta línia l’ha cultivada sobretot Wu Ming 4, qui també ha contribuït a fundar l’AIST (Associazione Italiana Studi Tolkieniani).
4.- Wu Ming Contingent, lectures, concerts, cançons
Experimentem, des de sempre, amb formes com el recital/concert, la lectura escènica, el melòleg, la cançó declamada. De fet, fins i tot tenim una veritable “secció musical”, el Wu Ming Contingent, banda formada per:
Wu Ming 2 – veu i sintetitzadors;
Yu Guerra – baix i sintetitzadors;
Cesare Ferioli – bateria i sàmplers;
Egle Sommacal – guitarres.
En el moment de redactar això, el Wu Ming Contingent ja té editats dos àlbums: Bioscop (2014) i Schegge di shrapnel (2015). Pots fer clic aquí per encarregar-los.
Bolonya, 26 de febrer del 2016. El recital/concert Razza partigiana en el centre social Vag61, dins l’àmbit del cicle de les nits de «Resistenze in Cirenaica».
Des del principi sempre hem treballat, i treballem, amb molts músics i aquí trobareu bona part de les músiques nascudes a partir d’aquestes col·laboracions i/o inspirades en les nostres novel·les, per descarregar o per escoltar en streaming: Yo Yo Mundi, Colle der Fomento, Mr. Phil, Klasse Kriminale, les guitarres dels Massimo Volume, Subsonica, Xabier Iriondo (Afterhours), Switters, Yu Guerra, les guitarres dels Nabat, Sikitikis, 2/9 dels Modena City Ramblers, Osteria Popolare Berica i tant*s altr*s
5.- Wu Ming Foundation: un col·lectiu de col·lectius
A partir d’alguns debats sorgits a Giap han nascut col·lectius i grups de treball autònoms. Els més destacats són Nicoletta Bourbaki, Alpinismo Molotov i Quinto Tipo, als quals s’uneix una peculiar experiència d’hibridació entre Wu Ming i altres subjectes actius a Bolonya: Resistenze in Cirenaica.
Nicoletta Bourbaki és un grup de treball sobre el revisionisme historiogràfic en la xarxa, sobre les notícies falses de caire històric i sobre les ideologies neofeixistes, nascut el 2012 en el si d’un debat a Giap. En formen part historiadors, investigadors de diverses disciplines, escriptors, activistes i simples apassionats per la història. El nom fa al·lusió a un grup de matemàtics conegut amb el pseudònim col·lectiu de «Nicolas Bourbaki», actiu a França des dels anys trenta als anys vuitanta del segle vint.
El grup té algunes investigacions en marxa— publicades (en italià) a Giap — sobre les manipulacions neofeixistes de la Viquipèdia en llengua italiana i sobre falsedats històriques en la qüestió de les “foibe” (bòfies) *. Un dels seus assoliments més destacables ha sigut la seva contribució a desmuntar el mite de la «Foiba di Rosazzo», també coneguda com a “foiba volante”.
Per a l’edició en línia de la revista Internazionale, en ocasió de les Jornades de la Memòria 2017, Nicoletta Bourbaki va coordinar el nombre especial La storia intorno alle foibe (La història en torn a les foibe). En el No. 39 de la revista d’estudis històrics Zapruder (gener-abril 2016) i en col·laboració amb Lorenzo Filipaz, ha publicat l’article Wi Chi? Battaglie per il sapere in rete (Vi qui? Batalles pel saber en xarxa). En col·laboració amb Tommaso Baldo, ha participat a la taula rodona Wikipedia e le scienze storiche (Viquipèdia i les ciències històriques), organitzada i publicada per la revista d’història Diacronie.
Mentre redactem això, el grup està fent recerca filològica i d’arxiu sobre el cas Giuseppina Ghersi.
Nicoletta Bourbaki és un grup de treball queer i tansgènere i té comptea Facebook.
Alpinismo Molotov neix el 2014 a Giap i va prenent forma al llarg dels debats sobre Point Lenana i Il sentiero degli dei. El col·lectiu reflexiona sobre l’excursionisme lliure de masclismes, nacionalismes, exasperacions esportives i degeneracions comercials.
Alpinismo Molotov té el seu propi blog i un manifest on podem llegir:
«[Alpinismo Molotov] designa al mateix temps un conjunt de praxis en constant evolució i la col·lectivitat que les fa evolucionar […] Mirem la muntanya com a part del món que ens envolta: l’alpinisme és “molotov” en la mesura que fa emergir noves contradiccions i nous instruments, conceptuals—narratius—cognitius, per afrontar-les. Hom va a la muntanya per tornar amb “noves armes” amb les quals afrontar la vida quotidiana.»
El juny del 2017, al centre social VisRabbia d’Avigliana (Vall de Susa) va tenir lloc la primera festa nacional d’Alpinismo Molotov. Aquí teniu el relat de com va anar tot.
Alpinismo Molotov és a Twitter i a Facebook.
Quinto Tipo neix el 2014 a partir de la reflexió sobre objectes narratius no identificats i, més generalment, sobre escriptures sense fronteres i pertorbadores. Ens calien un taller i un espai on publicar experiments d’hibridació i per tant els hem creat.
Quinto Tipo és, a la vegada, una col·lecció dirigida per Wu Ming 1 per a Edizioni Alegre, un blog autònom i un col·lectiu d’autors i d’editors.
En el moment de redactar aquestes línies, la col·lecció ja ha publicat 10 títols, el més recent dels quals és Hevalen. Perché sono andato a combattere l’ISIS in Siria (Hevalen. Per què he anat a combatre l’ISIS a Síria), de Davide Grasso.
Bolonya, 27 de setembre del 2015. Darrera etapa de la primera gran gimcana urbana de Resistenze in Cirenaica. Wu Ming 2 explica la història de la partisana Vinka Kitarovic a Via Libia, tot just rebatejada des d’abaix com a “Via Vinka Kitarovic”. Els nous rètols acabaran essent arrencats per personatges anònims durant la nit. Poc temps després, a les paraules “via Libia” s’hi afegirà, des d’abaix, la frase: «lloc de crims comesos pel colonialisme italià». Mentre escrivim, RIC participa en la lluita contra la construcció d’un supermercat Lidl, precisament a la via Libia.
Resistenze in Cirenaica és “un laboratori cultural permanent”, un col·lectiu de col·lectius del qual Wu Ming n’és part. RIC és actiu a Bolonya, en el barri de Cirenaica (primer extraradi est), on des del 2015 recupera històries de resistència al colonialisme italià i als feixismes, organitza gimcanes urbanes, s’ocupa de “regeneracions des d’abaix” i de memòries d’espais públics, fa accions urbanístiques i toponomàstiques. RIC té la seva seu en l’espai autogestionat Vag61 i en el parc públic “Lorenzo Giusti”**, a la via Ilio Barontini***.
Resistenze in Cirenaica edita i publica els “Quaderni di Cirene”. A data d’avui, n’han aparegut tres volums, que es poden encarregar a ordinabili su Open – Distribuzioni Dal Basso.
Resistenze in Cirenaica té un blog autònom i una pàgina de Facebook.
6. Wu Ming Lab
La nostra activitat com a cantahistòries mai no ha estat només la de produir relats: també els hem desmuntat i muntat de nou en públic, els hem criticat, sotmès a debat, transformat i expandit amb la contribució de qui volia comentar, escriure, reelaborar. I ho hem fet amb totes les històries que ens han semblat interessants, no només amb aquelles que escollíem manegar per a les nostres novel·les. Així, aquest blog s’ha convertit també en un laboratori d’anàlisi de les «toxines narratives», en l’intent de construir relats alternatius als mites tecnificats del poder.
Amb el temps, aquesta característica s’ha anat fent cada vegada més evident, i hem començat a rebre invitacions i propostes de traduir aquesta nostra activitat “col·lateral” a conferències, tallers, seminaris i cursos—que, de fet, és el cor mateix de tota la nostra feina.
El desembre del 2013, en col·laboració amb el Laboratorio 41 de Bolonya, hem obert el nostre taller itinerant d’assemblatges i reparacions narratives, termodinàmica de la fantasia, cantaarxivística, escriptura col·lectiva i desintoxicació d’històries.
Des de llavors hem coordinat nombrosos laboratoris, testimoni dels quals en són dos llibres electrònics (Intrecci [Trames] i Un passo oltre [Un pas més enllà] amb Eks&Tra i UniBO) i dos llibrets (GODIImenti i GENomi antiFUFFA, amb ReCommon). Però també són “Wu Ming Lab” els camins en grup per la “Via dels Déus”, organitzats conjuntament amb la Compagnia dei Cammini, i totes les altres «extensions físiques dels comentaris a Giap», que anem proposant per tota Itàlia.
D’un Wu Ming Lab va néixer el col·lectiu de narradores Joana Carda, que ha escrit una novel·la, Le molte vite di Magdalena Valdez (Les moltes vides de Magdalena Valdez), de moment encara inèdita.
D’un Wu Ming Lab va néixer el col·lectiu de narradores Joana Carda, que ha publicat el llibre Schischok i escrit una novel·la, Le molte vite di Magdalena Valdez (Les moltes vides de Magdalena Valdez), de moment encara inèdita.
D’un Wu Ming Lab que va tenir lloc a Milà el 2015—en col·laboració amb Ivan Brentari—van sorgir el Collettivo MetalMente i el llibre de relats obrers Meccanoscritto (Alegre, 2017).
 |  |  |  |  |  |
–
7.- Tifiamo rivolta! (Fans de la revolta!) i altres col·laboracions
Des dels temps de la “novel·la total” Ti chiamerò Russell [Et diré Russell] (2001)—experiment a partir del qual van néixer els nostres “cosins” Kai Zen, avui companys nostres a Reistenze in Cirenaica- em instigat, conduït i recopilat nombrosos projectes d’escriptura col·lectiva i jam sessions literàries.
Els darrers deslliuraments d’aquesta progènie són les antologies Tifiamo asteroide. Cento racconti per annientare il governo Letta Fans de l’asteroide. Cent relats per anihilar el govern Letta] (agost del 2013),, Tifiamo 4. 34 fotoracconti scritti sull’acqua Fans del 4. 34 fotorelats escrits sobre l’aigua] (febrer del 2014) i Tifiamo ScaRamouche [Fans de ScaRamouche] (4 vols., juny del 2015).
–
Hem col·laborat amb el col·leciu de fotògrafs TerraProject (publicant el recull de fotorelats Quattro), amb l’arxiu HomeMovies (per 51, episodi del llargmetratge Formato Ridotto) i amb el Circo El Grito (en l’espectacle Piccolo Circo Magnetico Libertario).
La Compagnia Fantasma ha transformat en espectacles teatrals, diàlegs i radionovel·les molts dels nostres textos i narracions.
Sovint treballem amb un mag o, millor, amb un wonder injector. Es diu Mariano Tomatis.
La idea d’un laboratori de magnetisme revolucionari que pren el nom de la protagonista de la nostra L’Armata dei Sonnambuli és de Mariano Tomatis, com a reacció al frustrant masclisme que infecta el món de la màgia. El laboratori va tenir lloc a Torí el 2014-15. Tots els números de màgia van ser proposats per dones—il·lusionistes, mentalistes, actrius—i estaven inspirats en escenes de la novel·la.
Giap és el nostre blog, però és també una comunitat de lectors i lectores, és el lloc on es troben i s’entrecreuen les línies i els projectes a què hem fet referència (i no només aquests), així com moltes altres coses.
8.- Recorreguts
–
↑ Aquesta és la presentació realitzada per Wu Ming 1 en el congrés «Proper and Improper Names. Identity in the Information Society», organitzat per l’institut Aksioma i celebrat al Kino Šiška de Ljubljana, Eslovènia, el 17 i 18 d’octubre del 2017.
És una genealogia de la Wu Ming Foundation i una panoràmica de les seves articulacions i activitats actuals, amb referència especial a la “guerra psíquica” com a llegat del Luther Blissett Project en Wu Ming.
–
↑ Aquesta per altra banda, és la presentació duta a terme per Wu Ming 1 per a la tercera edició del workshop CocTELL, celebrat al Medialab Prado de Madrid el 14 de desembre del 2017.
El subtítol és L’exploració del territori com a escriptura col·lectiva, l’escriptura col·lectiva com a intervenció urbana. És una mena d’informe—i, al mateix temps, una reflexió—sobre els nostres projectes i activitats relacionats amb el caminar, l’exploració, la cartografia, l’evocació de fantasmes.
La visió òptima és a pantalla completa. Navegueu per les presentacions al vostre gust, al vostre ritme, cap a endavant i cap a endarrere, aturant-vos en els passatges que més us encurioseixin, interrompent-vos de tant en tant per fer cerques en la xarxa o per consultar algun dels llibres a què es fa esment, meditant, per després sortir i explorar el territori que us envolta, empenyent-vos cap a aquella terra incògnita on es troben l’arxiu i el carrer.
Volem dir tot això quan diem Wu Ming Foundation, que en xinès s’escriu 无名基金会 i es pronuncia així: WMF_in_cinese
«Aquí l’avenir ja és present, qui tingui companys no morirà»
(Franco Fortini, L’Internazionale)
Darrera actualització: 20 de desembre del 2017
Traducció de l’italià i notes: Collettivo Frayage
Notes
* El terme “foibe” fa referència a unes dolines o bòfies càrstiques, cavitats formades per l’esfondrament de part del sostre rocós d’una cavitat subterrània. Són típiques de la regió d’Ístria i molt comunes en l’àrea geogràfica on actualment es troba la frontera entre Itàlia i Eslovènia. Durant la Segona Guerra Mundial—especialment durant l’aixecament popular a Ístria després de la caiguda del feixisme (el juliol del 1943) i durant la retirada nazi de Trieste—van ser utilitzades per desfer-se de cadàvers. Des dels anys ’70 del segle passat i, especialment, des de l’entrada en vigor del Dia del Record (instaurat pel govern de Berlusconi el 2005 amb el recolzament del partit neofeixista Alleanza Nazionale), s’ha donat molta difusió a la propaganda de la postguerra segons la qual milers i milers de persones haurien estat “embofiades”—és a dir, executades i posteriorment llençades a una bòfia—per l’únic motiu de ser italianes. Segons aquesta mateixa versió, els botxins haurien estat sobretot els partisans iugoslaus. No obstant això, estudis de diversos historiadors i historiadores i altres acadèmics independents, així com del col·lectiu Nicoletta Bourbaki, han demostrat que la majoria d’aquests relats exageren les dades fins al paroxisme, desorbitant en molts milers el nombre real de víctimes, o directament manipulant la historiografia fins el punt de transformar els botxins en víctimes. Un exemple particularment representatiu d’això són les fotografies que normalment s’utilitzen durant el Dia del Record per denunciar el presumpte assassinat indiscriminat de població italiana durant la postguerra. El problema rau en el fet que allò que es veu a les fotos és exactament el contrari: crims de guerra perpetrats per l’exercit italià durant l’ocupació nazi-feixista de Iugoslàvia (1941-1945). En molts casos, una simple anàlisi dels uniformes permet demostrar que els suposats partisans iugoslaus són en realitat soldats italians. Des d’un punt de vista més ampli, la denominada “foibologia” és part integrant del discurs ultrapatriòtic del neofeixisme italià, que defensa el mite dels italians com a “brava gente” (bona gent), alhora que elimina qualsevol vestigi de diversitat, ètnica, lingüística o ideològica, de la història recent del país transalpí.
** Lorenzo Giusti (1890-1962), ferroviari anarquista, acomiadat per motius polítics i perseguit pel feixisme, s’expatrià i arribà a Espanya per combatre a la Guerra Civil amb els anarquistes de la Columna Ascaso. Després de la caiguda de la República, va buscar refugi a França, on va se reclòs en un camp d’internament. El 1945 va tornar a Itàlia, es va afiliar al Partit Socialista i va arribar a ser regidor de transports a l’ajuntament de Bolonya.
*** Ilio Barontini (1890-1951), un dels fundadors del Partit Comunista Italià i combatent internacionalista, va ser comandant del Batalló Garibaldi de la XI Brigada Internacional durant la Guerra Civil espanyola, que va participar en la defensa de Madrid i, el març del 1937, va derrotar el contingent feixista a la batalla de Guadalajara. Després de la caiguda de la República, es traslladà a l’Etiòpia ocupada per Itàlia per tal d’ensinistrar la resistència local. Més tard, va participar en la lluita armada contra els nazis a Marsella, en les files del maquis i, entre el 1943 i el 1945, va ser un dels líders de la Resistència a Itàlia.
